PROJECTE: ELS LLOCS MÉS FREDS DEL MÓN

Quan vaig arribar a l'aula en la qual realitzaria el pràcticum, els nins estaven fent a l'assignatura de medi un projecte. Jo mai havia fet cap projecte i, realment, no sabia ben bé com es treballava.

L'hora del projecte era d'una hora a la setmana. El títol del projecte és: Els llocs més freds del món. Tot va sorgir mirant un mapa que es trobava a l'aula. Els nins veren com al Pol nord i al Pol Sud hi havia neu i a partir d'aquí sorgiren moltes preguntes sobre aquests llocs, qui hi vivia, els animals que es trobaven, etc.

Els nins duien cada setmana molt de material que havien preparat: murals, presentacions de power point, maquetes... I cada setmana es treballava una cosa nova. Primer de tot es miraven vídeos i s'anaven explicant els nous conceptes.

Vàrem aprendre per què feia fred, els animals que hi havia, què són les aurores boreals, per què feia sis mesos de dia i sis mesos de nit, les muntanyes més altes del món i per què hi feia fred, els icebergs... I moltes coses més. A més de les coses que hi anaven relacionades com per exemple l'eix de la Terra o els moviments que fa.

Després de tot això, el que vàrem preparar va ser una presentació per fer-la davant dels pares. Ja que, darrere un projecte, hi ha molta feina. I volíem mostrar tot el que havien après els nins. Férem un power point amb tota la informació, a més d'un vídeo que recollia totes les imatges del projecte i un photocall on els nins possaven el cap semblant esquimals.

Sense dubte, un projecte és una bona estratègia per fer que els nins s'impliquin. Ja que ells són els qui elegeixen el tema i què és el que volen aprendre.

SÓN REALMENT NECESSARIS ELS DEURES?

Molts de mestres donen molta importància als deures i, per això, manen moltíssims d'exercicis a casa als seus alumnes. O si no, també els hi fan endur-se'n les tasques que no han acabat a l'aula.

Si el nin no ho ha entès a l'escola l'explicació i no ha sabut fer la tasca, el que no hem de fer és que els nins s'enduguin les feines a casa. A casa, els qui hauran de fer de mestres són els pares.

Més que això, m'agradaria parlar de la necessitat de fer els deures. Realment, si s'ha fet una bona pràctica a classe, no són necessaris els deures. És per això que hem d'arribar a un nou concepte i a una nova metodologia, on els nins es sentin protagonistes. Ha de ser un aprenentatge molt més vivencial, ja que és així com realment els nins aprenen.

A més, si ens centram amb els nins que tenen un reforç dins l'aula, o que presenten certes dificultats, quina millora els hi feim si els hi manem deures?

A casa tendran les mateixes dificultats per fer les tasques que dins l'aula. Moltes vegades, ni tan sols se'ls hi adapten els deures.

                                                  

També s'ha de pensar que no tots els nins poden comptar amb el suport dels seus pares a l'hora d'ajudar-los a fer els deures. 

TOT UN EXEMPLE

La xerrada d'avui ha estat la de'n Carles, un nin amb TEL.

Sense dubte, ha estat la xerrada més emocionant de totes les que hem tengut. Ja que sempre venen professionals sobre el tema, però mai venen els que són els vertaders protagonistes i, els que ens poden contar de primera mà les seves pròpies vivències.

En Carles, ha vengut també amb la seva mare. Ens ha transmès l'angoixa i les pors que sent una família quan percep que el seu fill té un problema i, realment, no sap el que és.

La història de'n Cales comença quan tenia tres anys, que veu que el seu llenguatge no és el que sol ser en la resta de nins de la seva edat.

A partir d'aquí, la mare comença una època de metges, diagnòstics, preguntes sense resposta, visita a especialistes... Fins que, després del llarg procés, en Carles és diagnosticat amb TEL.

La societat no sap exactament què és el TEL. Així que, és més d'admirar a la seva família i la mateixa actitud de'n Carles. Una família que sempre li ha mostrat suport i que, sobretot, ha presentat el trastorn de'n Carles amb una normalitat admirable.

En Carles, des de ben petit, ja veia que era diferent de la resta. Que tenia major dificultat per expressar-se i, per tant, va començar a fer preguntes i a voler respostes. La família en cap moment li va amagar, i va intentar respondre totes i cada una de les preguntes de'n Carles.

Aquest és un clar exemple de la importància que té el suport de la família per tal de normalitzar la vida de l'infant. És clar que en Carles sempre tendrà major dificultat que la resta, però amb major feina, ho podrà aconseguir.

Ara està a punt d'acabar l'ESO, i és admirable, ja que a l'escola on està no li faciliten totes les adaptacions que ell necessita.

S'haurien de fer moltes més xerrades com aquestes, des de primera persona. Per poder veure què és el que necessiten els nins, què és el que ells consideren com a importants, com ho viuen les famílies... Això ens ajuda a millorar com a futurs docents. 

DESDOBLAR O DOS MESTRES DINS L'AULA?

Des d'un primer moment deixaré clar que personalment pens que el millor que es pot fer és tenir dos docents dins l'aula.

Normalment, el que es produeix és un desdoblament a les aules. El que es sol fer és que tots aquells alumnes amb necessitats, o que els hi costa més el procés d'aprenentatge, surten de l'aula i se'n van amb un especialista amb el qual treballen el seu problema.

La majoria de vegades sempre són els mateixos alumnes els que surten de l'aula per anar a treballar amb l'especialista, ja sigui un mestre de suport,un AL, etc. Per tant, això provoca un problema en els alumnes, ja que es veuen diferents a la resta dels seus companys, perquè ells se'n van i deixen la classe. A més, es perden molts de coneixements, ja que s'han perdut la sessió. I aixó també provoca un altre problema derivat.

L'alumne que acudeix al grup desdoblat, no té perque fer la mateixa assignatura que estan fent i realitzant la resta de companys. És a dir, tal volta, el grup que queda a l'aula tenen l'assignatura de matemàtiques i realitzen la sessió que els hi pertoca, per exemple, sumes amb decimals. Però aquells alumnes que surten de l'aula són alumnes als quals els hi costa molt la comprenssió lectora, i a aquella hora el que fan és practicar la comprenssió lectora. Per tant, la sessió de sumes amb decimals ja se l'han perduda, i aniran més retrassats amb les matemàtiques.

Aquesta tècnica és la que sempre s'ha vist a les escoles, encara que avui en dia,

s'ha produït un canvi cap a un suport duit a l'aula.

Actualment a les escoles s'està produïnt un canvi amb el tema del suport als alumnes. Es compta en moltes ocassions amb dos mestres a l'aula. Normalment aquests dos mestres són el mestre tutor i el mestre de suport.

Aquest nou canvi supossa una cohesió entre els dos mestres, ja que han de deixar ben clares quines seran les línies d'actuació, com duran a terme la sessió, etc. És un treball compartit entre els dos.

Encara que comporta molt més treball, els resultats són molt més favorables. Els nins aprenen tots a l'hora i tots reben el suport que els hi és necessari. Es pot donar més atenció als alumnes amb necessitats dins l'aula amb el conjunt dels seus companys. Aquest és, per tant, un model molt més inclusiu. Ja que també el que es fa és que tots els alumnes realitzin la mateixa tasca. Per tant, darrera té un treball per part dels mestres d'adaptar-ho de tal manera que aquells alumnes amb necessitats puguin desenvolupar-ho també.

Sobretot, si pensam amb la socialització dels nins, és un molt bon model. Ja que com que tots reben el suport dels mestres, no veuen diferències entre ells. També els ajuda molt a ser més col·laboratius amb els altres i a ajudar-se més. Per tant, podem dir que augmenta l'homogeneïtat del grup.

Per part dels mestres, ajuda a la detecció de necessitats de nins que tal volta passaven desaparcebuts. I també, ajuda a potenciar lescapacitats dels nins.

                                          

A les meves pràctiques el que veig és un model de dos mestres a l'aula. Estic a un grup de primer de primària i personalment pens que és la millor manera de dur el suport a l'aula. Ajuda a la cohesió del grup, i ja són els mateixos nins els que s'ajuden entre ells.