EL NOSTRE PLA D'ACTUACIÓ

Per al nostre pla d'actuació sobre les DEAS, més concretament amb un nin que presenta dislèxia, vàrem preparar quatre intervencions.

La primera és Innovem amb les TIC. A través del mètode Glifing. Aquest mètode ens permet treballar activiats de lectura, de relació, de memòria, de speech rate i activitats lúdiques.

La segona, Sensibilització dels companys. Són un recull d'activitats per tal que els nins es posin en la pell del seu company amb dislèxia i conegui més coses sobre ell, les seves dificultats i com ajudar-lo.

La tercera intervenció consisteix en un Projecte de seguretat vial en grups cooperatius. A través del qual, tots els nins treballarien un projecte junts i no es necessitaria cap adaptació especial.

Finalment, la darrera intervenció són un recull de racons. Els quals es divideixen en:

• Racó de memòria: Joc de memory i de recordar l'ordre.
• Racó d'escriptura: Creació de paraules amb xapes i què ocorre aquí?
• Racó de lectura: relacionar imatges amb el text i endevinalles, embarbussaments, receptes i notícies.
• Racó d'escoltar: Ordenar les paraules que han escoltat i què faries?

TOT UN EXEMPLE

La xerrada d'avui ha estat la de'n Carles, un nin amb TEL.

Sense dubte, ha estat la xerrada més emocionant de totes les que hem tengut. Ja que sempre venen professionals sobre el tema, però mai venen els que són els vertaders protagonistes i, els que ens poden contar de primera mà les seves pròpies vivències.

En Carles, ha vengut també amb la seva mare. Ens ha transmès l'angoixa i les pors que sent una família quan percep que el seu fill té un problema i, realment, no sap el que és.

La història de'n Cales comença quan tenia tres anys, que veu que el seu llenguatge no és el que sol ser en la resta de nins de la seva edat.

A partir d'aquí, la mare comença una època de metges, diagnòstics, preguntes sense resposta, visita a especialistes... Fins que, després del llarg procés, en Carles és diagnosticat amb TEL.

La societat no sap exactament què és el TEL. Així que, és més d'admirar a la seva família i la mateixa actitud de'n Carles. Una família que sempre li ha mostrat suport i que, sobretot, ha presentat el trastorn de'n Carles amb una normalitat admirable.

En Carles, des de ben petit, ja veia que era diferent de la resta. Que tenia major dificultat per expressar-se i, per tant, va començar a fer preguntes i a voler respostes. La família en cap moment li va amagar, i va intentar respondre totes i cada una de les preguntes de'n Carles.

Aquest és un clar exemple de la importància que té el suport de la família per tal de normalitzar la vida de l'infant. És clar que en Carles sempre tendrà major dificultat que la resta, però amb major feina, ho podrà aconseguir.

Ara està a punt d'acabar l'ESO, i és admirable, ja que a l'escola on està no li faciliten totes les adaptacions que ell necessita.

S'haurien de fer moltes més xerrades com aquestes, des de primera persona. Per poder veure què és el que necessiten els nins, què és el que ells consideren com a importants, com ho viuen les famílies... Això ens ajuda a millorar com a futurs docents. 

BENVINGUTS

El meu nom és Ylenia Sánchez i tenc 21 anys. Sóc una estudiant d'Educació Primària de la Universitat de les Illes Balears.

Actualment estic cursant el meu quart a la universitat. És a dir, hauria de ser el meu darrer any. Però per diferents motius he hagut de distribuir les assignatures de diferents maneres per tal de poder-les cursar.

Aquest bloc va dedicat a l'assignatura de menció Atenció a l'Alumnat amb Necessitat Específica de Suport Educatiu a l'Escola. Dins aquest bloc publicaré diferents reflexions sobre l'assignatura, informacions que trobi interessants per comentar o pròpies experiències.

Aquest semestre també he començat el meu primer pràcticum. Les estic realitzant a l'Escola Pública de Son Ferriol, al curs de primer. Fa molt poc temps que estic fent-les, i encara estic observant el funcionament. El que sí que he pogut veure és que la mestra de suport participa molt a l'aula i hi és molt present. Així que esper aprendre molt, ja que a l'escola es pot veure realment si una cosa pot funcionar amb els nins o no.

D'ençà que vaig començar la carrera sabia que aquesta era l'assignatura de menció que volia fer i, de fet, el primer any no vaig poder entrar perquè no hi havia places i vaig haver d'esperar a entrar-hi.

Realment no sé donar un únic motiu que englobi el perquè m'agradaria ser una mestra de suport. Tal vegada és perquè des de sempre he viscut situacions relacionades amb temes de suport escolar. A la meva família hi ha casos de necessitats i moltes vegades ens hem queixat o n'hem parlat, que a l'escola no se li dóna l'atenció suficient a aquests alumnes, o que moltes vegades no se'ls ajuda.

                                                     

Per això, pens que tots som capaços d'aprendre i de demostrar als altres tot el que podem i sabem fer. Tots podem arribar al mateix lloc, encara que no a tots ens costi el mateix. L'únic que hem de fer és anar adaptant el camí, o també aturant-nos i tornant a començar.

M'agradaria d'aquesta assignatura arribar a aprendre una petita part de com poder ajudar a l'escola als nens, com saber trobar les eines més útils. Si bé, he d'afegir que això no només és feina del mestre de suport. Pens que és feina de tots els mestres i de totes les persones que es troben en contacte diari i que treballen amb infants saber com potenciar les seves capacitats.