AULES UEECO

Una aula UEECO, Unitat Educativa Específica en Centre Ordinari, és una modalitat d'escolarització destinada a aquells alumnes que presenten necessitats educatives especials associades a discapacitat psíquica (amb o sense trastorn de personalitat), a trastorns greus del desenvolupament, a discapacitat motriu severa, o a plurideficiències que necessiten suports molt individualitzats i específics així com adaptacions curriculars significatives en pràcticament totes les àrees curriculars i estratègies educatives molt diferenciades de la resta d'alumnes.

                            

Les aules UEECO tenen les seves coses bones i les no tan bones. Segons el punt de vista que es miri.

Personalment, les escoles haurien de comptar amb aquest tipus d'aula, ja que es preparen a aquests infants a situacions de la vida que no s'ensenyen a les aules. Els hi ensenyen a ser molt més independents i a desenvolupar certes capacitats.

Tot i així, però, no són aules del tot inclusives, ja que tant sòls aquells nins que presenten certes necessitats poden anar a aquestes aules. És a dir, són molt millor que un Centre Especial, ja que es relacionen amb la resta de companys, però no acaba de ser del tot inclusiu.

Cal destacar que els alumnes de les aules UEECO, poden assistir a certes sessions amb la resta dels seus companys a l'aula ordinària. Per tant, es treballa en certa forma la inclusió. 

I ARA QUÈ?

Personalment crec que molts de mestres, no tenen assumit quin és el seu paper davant dels nins. Realment, els mestres influenciam molt als nins i, per això, hem d'anar molt alerta amb el que deim o amb el que feim.

L'altre dia ens varen donar una fotocòpia amb un cas pràctic. Sortia aquesta imatge:

L'activitat era inventar-se un conte a casa.

Si realment, un nin arriba a l'escola amb aquesta tasca, amb la meva experiència com a alumna, la mestra li farà repetir amb millor lletra i amb millor ordre. No donant importància a la creativitat del nin i a la capacitat que ha presentat a l'hora de crear un conte.

Moltes vegades els mestres només pensem en la bona feina dels nostres nins i, no ens posem en el seu paper i pensam en quines són les seves possibilitats.

Als nins sempre els hi demanam més i més, sense arribar a valorar el gran esforç que fan en petites coses. Hem de creure en el seu potencial. No fixar-nos només en les seves errades.

Si veim, com en aquest cas, que el nin té dificultats en el traç, per què no deixar-li emprar un ordinador? L'activitat l'ha realitzada correctament i, tal vegada, és la millor creació de tota la classe.

Qui sap si tenim un futur escritor de contes?

                                                          

TOT UN EXEMPLE

La xerrada d'avui ha estat la de'n Carles, un nin amb TEL.

Sense dubte, ha estat la xerrada més emocionant de totes les que hem tengut. Ja que sempre venen professionals sobre el tema, però mai venen els que són els vertaders protagonistes i, els que ens poden contar de primera mà les seves pròpies vivències.

En Carles, ha vengut també amb la seva mare. Ens ha transmès l'angoixa i les pors que sent una família quan percep que el seu fill té un problema i, realment, no sap el que és.

La història de'n Cales comença quan tenia tres anys, que veu que el seu llenguatge no és el que sol ser en la resta de nins de la seva edat.

A partir d'aquí, la mare comença una època de metges, diagnòstics, preguntes sense resposta, visita a especialistes... Fins que, després del llarg procés, en Carles és diagnosticat amb TEL.

La societat no sap exactament què és el TEL. Així que, és més d'admirar a la seva família i la mateixa actitud de'n Carles. Una família que sempre li ha mostrat suport i que, sobretot, ha presentat el trastorn de'n Carles amb una normalitat admirable.

En Carles, des de ben petit, ja veia que era diferent de la resta. Que tenia major dificultat per expressar-se i, per tant, va començar a fer preguntes i a voler respostes. La família en cap moment li va amagar, i va intentar respondre totes i cada una de les preguntes de'n Carles.

Aquest és un clar exemple de la importància que té el suport de la família per tal de normalitzar la vida de l'infant. És clar que en Carles sempre tendrà major dificultat que la resta, però amb major feina, ho podrà aconseguir.

Ara està a punt d'acabar l'ESO, i és admirable, ja que a l'escola on està no li faciliten totes les adaptacions que ell necessita.

S'haurien de fer moltes més xerrades com aquestes, des de primera persona. Per poder veure què és el que necessiten els nins, què és el que ells consideren com a importants, com ho viuen les famílies... Això ens ajuda a millorar com a futurs docents.