La
xerrada d'avui ha estat la de'n Carles, un nin amb TEL.
Sense
dubte, ha estat la xerrada més emocionant de totes les que hem
tengut. Ja que sempre venen professionals sobre el tema, però mai
venen els que són els vertaders protagonistes i, els que ens poden
contar de primera mà les seves pròpies vivències.
En
Carles, ha vengut també amb la seva mare. Ens ha transmès l'angoixa
i les pors que sent una família quan percep que el seu fill té un
problema i, realment, no sap el que és.
La
història de'n Cales comença quan tenia tres anys, que veu que el
seu llenguatge no és el que sol ser en la resta de nins de la seva
edat.
A
partir d'aquí, la mare comença una època de metges, diagnòstics,
preguntes sense resposta, visita a especialistes... Fins que, després
del llarg procés, en Carles és diagnosticat amb TEL.
La
societat no sap exactament què és el TEL. Així que, és més
d'admirar a la seva família i la mateixa actitud de'n Carles. Una
família que sempre li ha mostrat suport i que, sobretot, ha
presentat el trastorn de'n Carles amb una normalitat admirable.
En
Carles, des de ben petit, ja veia que era diferent de la resta. Que
tenia major dificultat per expressar-se i, per tant, va començar a
fer preguntes i a voler respostes. La família en cap moment li va
amagar, i va intentar respondre totes i cada una de les preguntes
de'n Carles.
Aquest
és un clar exemple de la importància que té el suport de la
família per tal de normalitzar la vida de l'infant. És clar que en
Carles sempre tendrà major dificultat que la resta, però amb major
feina, ho podrà aconseguir.
Ara
està a punt d'acabar l'ESO, i és admirable, ja que a l'escola on
està no li faciliten totes les adaptacions que ell necessita.
S'haurien
de fer moltes més xerrades com aquestes, des de primera persona. Per
poder veure què és el que necessiten els nins, què és el que ells
consideren com a importants, com ho viuen les famílies... Això ens
ajuda a millorar com a futurs docents.
