SÓN REALMENT NECESSARIS ELS DEURES?

Molts de mestres donen molta importància als deures i, per això, manen moltíssims d'exercicis a casa als seus alumnes. O si no, també els hi fan endur-se'n les tasques que no han acabat a l'aula.

Si el nin no ho ha entès a l'escola l'explicació i no ha sabut fer la tasca, el que no hem de fer és que els nins s'enduguin les feines a casa. A casa, els qui hauran de fer de mestres són els pares.

Més que això, m'agradaria parlar de la necessitat de fer els deures. Realment, si s'ha fet una bona pràctica a classe, no són necessaris els deures. És per això que hem d'arribar a un nou concepte i a una nova metodologia, on els nins es sentin protagonistes. Ha de ser un aprenentatge molt més vivencial, ja que és així com realment els nins aprenen.

A més, si ens centram amb els nins que tenen un reforç dins l'aula, o que presenten certes dificultats, quina millora els hi feim si els hi manem deures?

A casa tendran les mateixes dificultats per fer les tasques que dins l'aula. Moltes vegades, ni tan sols se'ls hi adapten els deures.

                                                  

També s'ha de pensar que no tots els nins poden comptar amb el suport dels seus pares a l'hora d'ajudar-los a fer els deures. 

I ARA QUÈ?

Personalment crec que molts de mestres, no tenen assumit quin és el seu paper davant dels nins. Realment, els mestres influenciam molt als nins i, per això, hem d'anar molt alerta amb el que deim o amb el que feim.

L'altre dia ens varen donar una fotocòpia amb un cas pràctic. Sortia aquesta imatge:

L'activitat era inventar-se un conte a casa.

Si realment, un nin arriba a l'escola amb aquesta tasca, amb la meva experiència com a alumna, la mestra li farà repetir amb millor lletra i amb millor ordre. No donant importància a la creativitat del nin i a la capacitat que ha presentat a l'hora de crear un conte.

Moltes vegades els mestres només pensem en la bona feina dels nostres nins i, no ens posem en el seu paper i pensam en quines són les seves possibilitats.

Als nins sempre els hi demanam més i més, sense arribar a valorar el gran esforç que fan en petites coses. Hem de creure en el seu potencial. No fixar-nos només en les seves errades.

Si veim, com en aquest cas, que el nin té dificultats en el traç, per què no deixar-li emprar un ordinador? L'activitat l'ha realitzada correctament i, tal vegada, és la millor creació de tota la classe.

Qui sap si tenim un futur escritor de contes?

                                                          

TOT UN EXEMPLE

La xerrada d'avui ha estat la de'n Carles, un nin amb TEL.

Sense dubte, ha estat la xerrada més emocionant de totes les que hem tengut. Ja que sempre venen professionals sobre el tema, però mai venen els que són els vertaders protagonistes i, els que ens poden contar de primera mà les seves pròpies vivències.

En Carles, ha vengut també amb la seva mare. Ens ha transmès l'angoixa i les pors que sent una família quan percep que el seu fill té un problema i, realment, no sap el que és.

La història de'n Cales comença quan tenia tres anys, que veu que el seu llenguatge no és el que sol ser en la resta de nins de la seva edat.

A partir d'aquí, la mare comença una època de metges, diagnòstics, preguntes sense resposta, visita a especialistes... Fins que, després del llarg procés, en Carles és diagnosticat amb TEL.

La societat no sap exactament què és el TEL. Així que, és més d'admirar a la seva família i la mateixa actitud de'n Carles. Una família que sempre li ha mostrat suport i que, sobretot, ha presentat el trastorn de'n Carles amb una normalitat admirable.

En Carles, des de ben petit, ja veia que era diferent de la resta. Que tenia major dificultat per expressar-se i, per tant, va començar a fer preguntes i a voler respostes. La família en cap moment li va amagar, i va intentar respondre totes i cada una de les preguntes de'n Carles.

Aquest és un clar exemple de la importància que té el suport de la família per tal de normalitzar la vida de l'infant. És clar que en Carles sempre tendrà major dificultat que la resta, però amb major feina, ho podrà aconseguir.

Ara està a punt d'acabar l'ESO, i és admirable, ja que a l'escola on està no li faciliten totes les adaptacions que ell necessita.

S'haurien de fer moltes més xerrades com aquestes, des de primera persona. Per poder veure què és el que necessiten els nins, què és el que ells consideren com a importants, com ho viuen les famílies... Això ens ajuda a millorar com a futurs docents. 

REFLEXIÓ TEMA 3. INTERVENCIÓ A NIVELL DE CENTRE

Quan arriba un nou membre a la família, sempre es viuen moment de canvis. Però quan aquest nou membre, presenta dificultats, sempre suposa un canvi major. Tota la família ha d'estar unida.

La tasca dels mestres és estar allà per donar el suport a les famílies i donar-los resposta a tot allò que vulguin saber.

Hem de tenir en compte que sempre que una família obtengui respostes i sàpiga com afrontar aquests nous canvis que els esperen, la resposta davant l'infant, i per tant, la resposta d'aquest, serà millor.

No sòls hem de treballar la normalització del nin dins la família, sinó també dins l'aula. Els nins passen aproximadament cinc hores diàries a les aules amb la resta dels seus companys. El que hem de treballar són les relacions socials de l'aula.

                                    

Ho podem fer a partir de dinàmiques de grup que fan que tots els companys es relacionin i, d'aquesta manera, tots els integrants del grup són un més.

És molt important treballar la cohesió grupal en qualsevol aula, però, sobretot quan tenim nins amb dificultats. Ajudarà a què la resta els vegi com un més i es sentin totalment integrats en el grup.

A més de tot això, és molt important el suport que se'ls dóna a l'aula. És important la normalització del suport i executar-lo dins l'aula. A més, de què tots els nins facin la mateixa activitat, adaptada sempre al seu nivell.