Moltes
vegades ens posem en la pell dels infants que presenten algun tipus
de necessitat, però, qui pensa en les famílies?
Realment,
elles són les primeres a viure aquesta situació i tot els hi ve de
nou.
Les
famílies pasen per tres etapes quan se'ls hi comunica l'existència
de dificultats d'aprenentatge. A continuació, les exposaré adjunt a
un petit text sobre les mateixes vivències dels pares.
La
primera de totes és incredulitat:
<<Tener una hija con discapacidad no entraba dentro de mis planes, a mí me tocó y sin más... siempre decíamos ¿qué hemos hecho? Porque es un trago, sobre todo una sorpresa (…). >> (Mare d'una jove amb síndrome de Down)
La
segona irritabilitat:
<<¡Qué pena que nos ha tocado esto! Mi marido durante mucho tiempo lo achacó al parto. Fue muy duro, es un camino muy difícil, yo miro para atrás y digo, no lo pasaría ni loca.>> (Mare d'una nina amb discapacitat intel·lectual)
La
tercera fase és resignació/acceptació:
<<Nos ha ayudado muchísimo a todos. Nos ha enseñado que hay otra forma de vida que no es la corriente, ha sido el punto de reflexión de toda la familia, el pensar que hay una persona especial, y que hay muchas personas especiales... Yo creo que me ha hecho ser mejor persona, no te hace ser egoísta. Estoy convencida... veo las cosas de distinta forma.>>
És
molt important que els pares assumeixin les dificultats, ja que així
els infants també ho faran i podran dur una vida el més normal
possible.
Arellano
Torres, A., i Peralta López, F. (2010). Familia y discapacidad. Una
perspectiva teórico-aplicada del Enfoque Centrado en la Familia para
promover la autodeterminación.
No hay comentarios:
Publicar un comentario