I LES FAMÍLIES?

Moltes vegades ens posem en la pell dels infants que presenten algun tipus de necessitat, però, qui pensa en les famílies?

Realment, elles són les primeres a viure aquesta situació i tot els hi ve de nou.

Les famílies pasen per tres etapes quan se'ls hi comunica l'existència de dificultats d'aprenentatge. A continuació, les exposaré adjunt a un petit text sobre les mateixes vivències dels pares.

La primera de totes és incredulitat:

<<Tener una hija con discapacidad no entraba dentro de mis planes, a mí me tocó y sin más... siempre decíamos ¿qué hemos hecho? Porque es un trago, sobre todo una sorpresa (…). >> (Mare d'una jove amb síndrome de Down)

La segona irritabilitat:

<<¡Qué pena que nos ha tocado esto! Mi marido durante mucho tiempo lo achacó al parto. Fue muy duro, es un camino muy difícil, yo miro para atrás y digo, no lo pasaría ni loca.>> (Mare d'una nina amb discapacitat intel·lectual)

La tercera fase és resignació/acceptació:

<<Nos ha ayudado muchísimo a todos. Nos ha enseñado que hay otra forma de vida que no es la corriente, ha sido el punto de reflexión de toda la familia, el pensar que hay una persona especial, y que hay muchas personas especiales... Yo creo que me ha hecho ser mejor persona, no te hace ser egoísta. Estoy convencida... veo las cosas de distinta forma.>>

És molt important que els pares assumeixin les dificultats, ja que així els infants també ho faran i podran dur una vida el més normal possible.

Arellano Torres, A., i Peralta López, F. (2010). Familia y discapacidad. Una perspectiva teórico-aplicada del Enfoque Centrado en la Familia para promover la autodeterminación.

DESDOBLAR O DOS MESTRES DINS L'AULA?

Des d'un primer moment deixaré clar que personalment pens que el millor que es pot fer és tenir dos docents dins l'aula.

Normalment, el que es produeix és un desdoblament a les aules. El que es sol fer és que tots aquells alumnes amb necessitats, o que els hi costa més el procés d'aprenentatge, surten de l'aula i se'n van amb un especialista amb el qual treballen el seu problema.

La majoria de vegades sempre són els mateixos alumnes els que surten de l'aula per anar a treballar amb l'especialista, ja sigui un mestre de suport,un AL, etc. Per tant, això provoca un problema en els alumnes, ja que es veuen diferents a la resta dels seus companys, perquè ells se'n van i deixen la classe. A més, es perden molts de coneixements, ja que s'han perdut la sessió. I aixó també provoca un altre problema derivat.

L'alumne que acudeix al grup desdoblat, no té perque fer la mateixa assignatura que estan fent i realitzant la resta de companys. És a dir, tal volta, el grup que queda a l'aula tenen l'assignatura de matemàtiques i realitzen la sessió que els hi pertoca, per exemple, sumes amb decimals. Però aquells alumnes que surten de l'aula són alumnes als quals els hi costa molt la comprenssió lectora, i a aquella hora el que fan és practicar la comprenssió lectora. Per tant, la sessió de sumes amb decimals ja se l'han perduda, i aniran més retrassats amb les matemàtiques.

Aquesta tècnica és la que sempre s'ha vist a les escoles, encara que avui en dia,

s'ha produït un canvi cap a un suport duit a l'aula.

Actualment a les escoles s'està produïnt un canvi amb el tema del suport als alumnes. Es compta en moltes ocassions amb dos mestres a l'aula. Normalment aquests dos mestres són el mestre tutor i el mestre de suport.

Aquest nou canvi supossa una cohesió entre els dos mestres, ja que han de deixar ben clares quines seran les línies d'actuació, com duran a terme la sessió, etc. És un treball compartit entre els dos.

Encara que comporta molt més treball, els resultats són molt més favorables. Els nins aprenen tots a l'hora i tots reben el suport que els hi és necessari. Es pot donar més atenció als alumnes amb necessitats dins l'aula amb el conjunt dels seus companys. Aquest és, per tant, un model molt més inclusiu. Ja que també el que es fa és que tots els alumnes realitzin la mateixa tasca. Per tant, darrera té un treball per part dels mestres d'adaptar-ho de tal manera que aquells alumnes amb necessitats puguin desenvolupar-ho també.

Sobretot, si pensam amb la socialització dels nins, és un molt bon model. Ja que com que tots reben el suport dels mestres, no veuen diferències entre ells. També els ajuda molt a ser més col·laboratius amb els altres i a ajudar-se més. Per tant, podem dir que augmenta l'homogeneïtat del grup.

Per part dels mestres, ajuda a la detecció de necessitats de nins que tal volta passaven desaparcebuts. I també, ajuda a potenciar lescapacitats dels nins.

                                          

A les meves pràctiques el que veig és un model de dos mestres a l'aula. Estic a un grup de primer de primària i personalment pens que és la millor manera de dur el suport a l'aula. Ajuda a la cohesió del grup, i ja són els mateixos nins els que s'ajuden entre ells.